Sobre la suposada foto de l’OVNI de Manises

Aquest document gràfic va cobrar gran fama degut a la seua vinculació amb la suposada observació OVNI de l’11 de novembre de 1979, ocorreguda a la tripulació d’un "Caravelle" en vol entre Eivissa i Tenerife i que va precedir a un aterratge d’emergència en l’aeroport civil de Manises (València). Dies després del cas que protagonitzara el pilot Lerdo de Tejada, una fotografia absolutament falsa va saltar als mitjans de comunicació com va posar en evidència  el valencià Vicente-Juan Ballester Olmos que, tot i el seu negativisme, no es pot negar l'encert en alguns casos com el present.

El mecànic mallorquí Pep Climent Pérez va dir haver pres esta fotografia la matinada del dia 12 de novembre de 1979, diverses hores després del succés viscut pel comandant Lerdo de Tejada des del seu aparell. Els fets van ser descrits així al setmanari Sal i Pimienta (27/11/1979): «Jo estava en les muntanyes de Fornalutx, al nord de l’illa. Esperava l’aparició, perquè l’ufòleg Joan Coll, amic meu, havia estat nerviós durant tot el dia i em va dir: Tu te’n vas allí i esperes, perquè hui vindran.» Seguint el relat de Climent, a les dues i mitja de la matinada va fer ús de la seua càmera "Minolta". «Era una enorme esfera de color taronja i de dos quilòmetres de diàmetre. En el seu exterior hi havia molts punts lluminosos, que es movien insistentment. Pareixia un àtom i els seus ions. Va romandre durant molt de temps, i després es va difuminar. Les llums se’n van anar una per a cada costat. Una d’eixes llums és la que va veure el comandant Tejada».

El citat Joan Coll, autor de la predicció, amo d’un bar en Sóller, és un personatge molt conegut en els mitjans ufòfils de Mallorca. Uns anys abans va cometre una majúscula excentricitat que, excepte pel desprestigi que tals coses ocasionen a la Ufologia, diríem que va resultar còmica. Va anunciar a so de bombo i platerets -i mai millor dita- que els seus contactes extraterrestres -afirma tindre’ls de continu- li havien promès portar-lo dellà la Terra en la seua propera visita. Així, va preparar les seues maletes per a una data determinada... però la nau espacial va fallar la seua cita, per la qual cosa Coll va haver de tornar a les cerveses i els xatos. Coll - que diu haver tingut múltiples experiències de «comunicació»- no es queda curt a l’hora de fer declaracions a la Premsa: «Molt prop d’ací hi ha una base en el fons del mar. Són unes profunditats que no han pogut ser determinades, (sic). Jo sé que hi ha una base mòbil en estat gasós (sic), és com una bromera blanca.» (Lectures, 24 de novembre de 1979).

La fotografia de referència va ser publicada per primera vegada en la Premsa mallorquina el 16 de, donant-se ja com certa la seua relació amb el cas de l’avió abans citat. No obstant això, l’associació formal entre esta fotografia i l’observació premonitòria va ser establida pel periodista Juan José Benítez, el qual en un llibre que dedica monogràficament al ja mencionat «encontre» aeri sobre ell Mediterrani, la inclou com a part integrant de la fenomenologia OVNI d’aquella data. Establir semblant paral·lelisme va ser un error, com demostrarem a continuació.

En el cas del document que ens ocupa, el nostre personal examen preliminar del mateix ens va fer formar-nos la idea immediata de què allò que s’ha fotografiat es corresponia amb un simple reflex, produït pels rajos solars d’una alba o un ponent (la forta llum del fons, que sorgeix de l’horitzó, havia de ser el Sol en la seua sol ixent o el seu ocàs). Si la hipòtesi del reflex quedara substanciada, és obvi que tota declaració subsegüent relativa a l’aparició i visualització ocular de qualsevol fenomen lluminós resulta incompatible amb la realitat i queda reduïda a la categoria de falòrnia.

Perquè se’ns confirmara o negara la nostra opinió particular sobre la naturalesa de la fotografia, vam remetre una còpia de la mateixa a William Spaulding, director del Ground Saucer Watch (1), organisme nord-americà que fa ús d’ordinadors electrònics per a l’anàlisi de fotografies OVNI i que ha merescut alta credibilitat per les moltes fotos que ha desestimat com a presumptes imatges d’objectes volants no identificats i els molts trucatges que ha desvelat.

L’informe del GSW (2) va ser definitiu. Després de ressaltar que van rebre una fotografia de reproducció, deixava clar que «la fotografia, presa durant la semiobscuritat crepuscular, revela dades de primer pla i de fons, així com una imatge poc clara (inarticulate)». Els tècnics del GSW van posar en relleu l’escassetat de dades que havíem remés per a estudiar la foto; a penes vam enviar una breu descripció del que el fotògraf va declarar haver vist, la data v el lloc del cas, perquè llavors desconeixíem altres detalls que els pogueren servir d’ajuda.

A continuació segueix el cos principal de l’informe:

«Es van dur a terme els següents tipus d’anàlisi: contornejat de color, que, va projectar informació sobre densitats; digitalització; per a anàlisi de píxels o cèl·lules d’imatge; i millora de contorns, filtrat i alta resolució, per a adquisició de detalls. Es va obtindre la informació següent:

1. La fotografia no és un frau.

2. Les imatges considerades no són muntatges. No hi ha evidència de cap truc fotogràfic.

3. La imatge no identificada no representa cap defecte de revelat ni cap altra anomalia.

4. La imatge és de naturalesa tènue, no és un objecte sòlid ni una font productora de llum. La imatge és difusa.

5. La imatge no identificada no és un model suspès ni llançat a l’aire.

6. La fotografia rebuda va ser reproduïda d’algun periòdic o d’una fotografia d’acabat mat. La fotografia "A" del GSW (no reproduïda ací) mostra (3) la matriu de la impressió, que va haver de ser suprimida electrònicament, la qual cosa va fer més difícil l’avaluació (4).

7. La imatge està en el pla, de l’emulsió i no és un objecte distant. Es va arribar a esta comprovació al reconvertir digitalment les dades de la muntanya i dels núvols de la fotografia, i comparar-los amb els de la imatge no identificada. Les altres imatges de la fotografia quedaven afectades per l’atmosfera, la qual cosa confirma la seua qualitat de cossos distants

8. La imatge no identificada té totes les característiques comunes a un reflex.

9. En el cos principal de la imatge no identificada hi ha una sèrie d’imatges més brillants que, a simple vista, pareixen un grup de xicotets objectes lluminosos; estos són, definitivament, tènues i formen part del reflex principal.

10. La posició del Sol és la correcta perquè resulta un reflex en la lent (lens flare), ja que este s’alinea perfectament amb la posició del Sol darrere de la muntanya. Açò va ser verificat amb l’ús del densitòmetre digital».

F. Adrian i W. Spaulding, autors de l’anàlisi, infereixen a continuació que estàs característiques també serien assimilables a un rar fenomen atmosfèric conegut com sun dog, o subsol, que és el reflex del Sol en un núvol de cristalls de gel (5), el qual no s’assembla, en res a la «enorme esfera de color taronja» a la que es refereix José Climent; o bé un núvol de bari, núvol artificial de plasma o gas altament ionitzat que es crea en la ionosfera amb el propòsit d’investigar la formació de camps elèctrics en l’espai. No obstant això, considerant que la fotografia problema enfoca cap a l’interior de l’Illa de Mallorca i mostra, en concret, el perfil de les muntanyes de l’Ofre (1.090 metres d’altitud), la possibilitat d’una experiència d’este tipus pareix nul•la, perquè la persistència en el cel d’estos núvols alcalins haguera generat multitud d’albiraments, que no va haver-hi.

L’informe del GSW finalitza amb esta conclusió categòrica.- «Som de l’opinió que les imatges representen un reflex en la lent de la càmera», la qual cosa corrobora el nostre judici inicial.

Esta fotografia va ser presa -segons el testimoni del seu autor- en les primeres hores de la matinada. El pic de l’Ofre està situat exactament en direcció est. Això indica, en la tesi del reflex, que es va tractar d’una alba i, al mateix temps, que la dada horària donada ha de ser fala (probablement per a evitar la identificació de l’origen real de la imatge: si no existia cap font de llum natural allí, mal podria formar-se un reflex, seria l’argument fal·laç). Vam decidir aprofundir en aquest extrem i comprovar si, a eixes alçades del mes de novembre, el Sol despunta entre les muntanyes que apareixen en la foto, exactament en el lloc d’on sorgeix la lluminositat del fons.

Vam recórrer a un investigador argentí, establert en Balears, amb experiència prèvia en la desmitificació de suposades fotografies d’OVNIS, Mario Alberto Morales, a qui vam recomanar s’ubicara en el mateix lloc dels fets, en el seu aniversari, i determinara, amb idèntic enquadrament fotogràfic, si el Sol adopta en la seua eixida la mateixa posició que en la fotografia té la font de llum que, en opinió coincident del Ground Saucer Warch i de l’autor, va produir el reflex.

El nostre col·laborador no es Va limitar a això. Va entrar en l’al·lucinant entorn que rodeja al contactat Coll, un dels acòlits del qual és Climent, el fotògraf, i ens va comunicar a la fi: .«Coll té una evident ànsia de publicitat i tot pareix indicar que Climent segueix cegament les ordes de Coll» (6). Morales també ens va dir haver vist en poder de Coll diverses fotos seues d’OVNIS «on el trucatge es fa més evident, inclús pueril», i que un antic membre del grup li va confessar que la fotografia que comentem havia sigut presa uns dies abans del cas de Manises, però que es va presentar com obtinguda el dia 12 per a aprofitar-se de l’èxit periodístic d’aquell.

Mario Alberto Morales es va proposar enquestar a aquelles persones que, de forma independent, hagueren estudiat el cas. Ho va fer primer amb Lluís Aspachs, per a qui, curiosament, la forma circular que apareix en el cel en la fotografia era certament un reflex.... però provocat pel verdader OVNI que és el que genera la il·luminació de la part inferior de la foto. Més tard va conversar amb Santiago Miró, corresponsal de la revista Interviu a Palma, qui es va referir a un muntatge teixit amb fins publicitaris i econòmics. Finalment es va entrevistar amb un periodista del Diari de Mallorca, que havia investigat l’assumpte, qui es va expressar en termes semblants a Morales, mostrant-se estranyat de la importància que se li havia concedit al cas. L’enquesta dels implicats en la realització de recerques a l’entorn de la fotografia no aporta doncs resultats favorables per al «testimoni» Climent Pérez.

L’apartat experimental de la investigació de Morales es va posar en marxa el 10 de novembre de 1982, quan, carregat amb tot l’equip fotogràfic indispensable i en companyia d’un amic, Ramon Conca, va arribar a Sóller per a prendre les anhelades plaques l’endemà, des del punt exacte en què Climent havia obtingut la instantània. El problema bàsic consistia a trobar tal lloc. En l’informe que va redactar per a nosaltres posteriorment, Morales escriu. «Ens quedava el recurs d’esbrinar-ho amb el mateix Pep Climent. Fins a eixe moment, Climent havia sigut una espècie de fantasma per a mi; mai havia aconseguit parlar amb ell, i esta vegada... tampoc vaig poder fer-ho. Vaig recórrer a Coll per a buscar-lo, però este va intentar sempre despistar-me. Finalment, va ser el mateix Joan Coll qui ens va indicar l’indret des d’on s’havia pres la foto. Estava ubicat junt amb el mercat del poble, a escassos 200 metres del bar de Coll» (7).

Efectivament, des d’allí va distingir Morales perfectament la ja familiar silueta de les muntanyes que es dibuixen al fons de la fotografia de malls. En la figura, el pla de Mallorca, el detall d’on es va prendre la foto i les muntanyes que en ella es distingeixen.

Passada la nit, una inesperada circumstància meteorològica va enterbolir l’observació. els núvols. El cicle ennuvolat impedia la visibilitat propícia per a una torna de fotos adequada. Havien calculat que el Sol hauria de ser visible d’entre les muntanyes, al voltant de les 8,20 hores, però els núvols ocultaren a eixa hora tota brillantor solar. Quan, per fi, van aconseguir veure les dèbils llampades del Sol a través de la cobertura ennuvolada, este ja estava un poc elevat sobre el perfil de les muntanyes. Van continuar observant i, fotografiant els moviments següents del Sol la qual cosa els va permetre després reconstruir al revés la trajectòria solar i inferir el punt on s’inicia en eixes dates l’eixida de l’astre rei que coincideix perfectament amb la zona de la fotografia on apareix una pronunciada lluminositat, que, segons tots els indicis, va ocasionar el transparent «OVNI»!

Per tant,, s’ha comprovat clarament que el reflex va haver d’haver-se creat, donada la presència de l’estímul lluminós necessari, en aquella posició del paisatge i en aquella època. Per a Morales «no tot ha sigut un fracàs, almenys hem pogut descobrir que en el dia 11 de novembre el Sol ix exactament on es veu la font de la llum entre les dos muntanyes» (7). No és poc, amic, no és poc, podem afegir nosaltres.

Açò acaba de llevar-li tot valor al cas, converteix en falsedats les declaracions del fotògraf a la Premsa i, last but not least, demostra la tendenciositat i falta de rigor dels coneguts explotadors de la informació OVNI.

En mitjans periodístics de l’illa s’afirma que fonts militars els van informar de manera extraoficial que a Coll li van ser retornats per part de l’Exèrcit de l’Aire els negatius, que li habien sigut confiscats, amb el qualificatiu de reflex (8). Dada a confirmar, però reveladora (9).

Notes

1 Ground Saucer Watch, Inc. (GSW), 13238 N. 7th Drive, Phoenix, Arizona 85029. Director: William H. Spaulding.

2. ADRIAN, F. y SPAULDING, W. H., Mallorca, Spain, UFO Photo, Computer Photographic Analysis (Critique), comunicación personal, 1980

3. La fotografia remesa al GSW era de segona generació, açò és, procedia d’un negatiu de reproducció tret directament d’una còpia en paper original, que va facilitar al CEI de Barcelona el seu corresponsal mallorquí Lluís Aspachs i que este va obtindre del diari Última Hora.
4. En la dita ampliació computeritzada s’observa tant la naturalesa immaterial del reflex com diversos subreflexes circulars interns que, d’acord amb les lleis d’estos fenòmens òptics, s’alineen entre si i amb la font que produïx el reflex, en este cas, el Sol ixent..
5. MINNAERT, M., The Nature of Light and Colour in the Open Air, Dover Publications Inc., Nueva York, 1954.

6. MORALES, M. A., comunicación personal, 11 de abril de 1982.

7. MORALES, M. A., La fotografía de Sóller: una historia inconclusa, comunicación personal, 1983.

8. MORALES, M. A., comunicación personal, 25 de junio de 1983.

9. El autor agraeix a Pere Redon (CEI) haver facilitat la còpia de la foto de Sóller; al personal del GSW, el seu anàlisi informàtic; i a l’investigador argentí Mario Morales, les múltiples recerques fetes per nosaltres, de tanta utilitat en aquest assaig.

Extracte quasi íntegre de l’article "Un avistamiento anunciado" de l’obra de Vicente-Juan Ballester Olmos Investigación OVNI (Plaça & Janes, Barcelona, 1984, pp. 156-162).

L'ovni de Torís

Per en Vicente Juan Ballester

Revivim, 30 anys després, un cas increïble. El 25 de juliol de 1979 es va produir en la localitat de Torís (la Ribera Alta) un dels episodis OVNI més espectaculars de la història de la ufologia, amb “encontre pròxim” inclòs. Ballester Olmos va ser un dels investigadors que va estudiar el cas. Trenta anys després ha tornat al lloc dels fets per a parlar amb el seu protagonista. I açò és el que ha trobat...

A les 11.30 del matí del dia de Sant Jaume (25 de juliol) de 1979 Federico Ibáñez Ibáñez, un acomodat agricultor de 54 anys, va eixir del poble valencià de Torís per a dirigir-se a un camp de vinyes de la seua propietat situat a uns 4 km amb la finalitat d’arreplegar raïm per al menjar familiar. Mentres conduïa la seua R-6, uns 700 m. abans d’arribar va veure un reflex que va atribuir al SEAT 600 del fill de l’amo de la parcel·la veïna. Prompte va deixar de veure'l pel traçat del camí. No obstant això, uns tres minuts després, quan es trobava a uns 50 m dels seus camps, el va veure novament i va continuar pensant que es tractava d’un cotxe aparcat en el centre del camí d’accés als camps. Només quan va estar a uns 4 m de l’objecte, que li bloquejava el pas, es va adonar de que no era un automòbil. Tenia forma de “mig ou”, no tenia rodes i es recolzava en el sòl sobre dos “potes”. Era de color blanc, tenia una base plana i unes dimensions aproximades de 2,5 m d’alt (incloent els 30 cm dels suports) i 2,5 m d’ample.

“Era una cosa metàl·lica molt brillant, d’un blanc molt fort que mai havia vist”, va afirmar el testimoni. Estupefacte i encara assentat en l’interior del seu vehicle, va veure sorgir d’una garrofera situada 11 m a la seua esquerra dos éssers idèntics que mesuraven entre 80 i 100 cm d’alçària i que van entrar en l’objecte pel seu costat esquerre. Corrien veloços l’un darrere de l’altre, quasi apegats i no es van girar cap a l’observador, que només els va veure de perfil durant aproximadament un parell de segons. No obstant això, Federico Ibáñez va poder distingir que anaven abillats amb una vestimenta blanca que pareixia estar “inflada d’aire” i que eixia del front d’aquells sers i arribava quasi fins al sòl, deixant al descobert uns peus xicotets i foscos. Els seus braços eren curts, estaven doblegats i pegats al cos i acabaven en unes mans fosques. L’únic detall dels rostres que va poder observar van ser uns tubs negres que sobreeixien d’ells, d’uns 7 u 8 cm de llarg, pareguts a “les ulleres que s’usen per a soldar, però més llargs”, segons va dir.

A l’instant, l’objecte va ascendir a gran velocitat amb una inclinació d’uns 260º. Va alçar tal remolí de vent que va deixar el sòl agranat, però així i tot el testimoni va tindre temps de distingir a través del parabrisa davanter una base circular llisa del mateix color blanc brillant que la resta de l’objecte. Ja no va poder veure les potes. Va eixir del cotxe precipitadament, però només va encertar a contemplar una “perla” en el cel que desapareixia en l’altura. Encara que no havia tingut temps de llevar la clau de contacte i va tindre en tot moment baixada la finestreta del conductor, no va escoltar cap so. En total, des que va comprovar que es tractava d’un objecte estrany fins que este va iniciar l’envol van transcórrer uns 6 segons; i, 4 més fins que va deixar de veure'l. Amb presència d’ànim, va seguir fins a la seua vinya i va arreplegar el raïm, però, intranquil, va decidir anar-se, no sense abans mirar al costat de la garrofera “per si s’havien deixat quelcom”.

De tornada en sa casa va contar nerviós allò que s’ha succeït als familiars allí reunits i va tornar al lloc dels fets amb la seua dona, la seua filla, el seu gendre i un empleat d’este. L’espai en què havia aterrat l’objecte estava ara ocupat pel cotxe de l’amo de la vinya contigua, a qui per vergonya no van contar res. Sí que van constatar, no obstant això, que la contornada del camí estaven nets de pols a causa de l’efecte de l’envol de l’objecte. Junt amb la garrofera darrere del qual havien eixit els dos sers van trobar dos forats que el testimoni va descartar que es tractara de caus de conills.

Reconstruccions artístiques dels fets i dels presumptes extraterrestres realitzades per Ignacio Bernácer, del grup AVIU.

LA INVESTIGACIÓ DE CAMP

El succés, molt comentat en el poble, va arribar a l’orella del cronista local, que va publicar una nota sobre el mateix en el diari de València Les Províncies del 10 d’agost. Dos dies després, set universitaris, membres del grup ufològic del País Valencià AVIU, capitanejats per Juan Antonio Fernández Peris (que anys més tard cobraria fama pel seu estudi sobre el “incident Manises”, ocorregut l’11 de novembre del mateix any 1979), es van desplaçar a la zona. Van tornar novament el dia 14 i es van quedar allí 30 hores seguides. En ambdós ocasions van entrevistar el testimoni i van fer nombrosos mesuraments i estimacions de grandàries, distàncies, temps i tots els càlculs relatius a la investigació d’un fenomen d’estes característiques, seguint els protocols i les tècniques dels manuals més avançats de l’època. Federico Ibáñez els va indicar la ubicació exacta de l’objecte circular i els investigadors van marcar la longitud d’eixa circumferència amb guix per a calcular les seues dimensions i el seu volum.

Va ser llavors quan van trobar en l’àrea d’eixe cercle quatre empremtes (possiblement de les potes de la nau) que unides entre si formaven un rectangle perfecte de 176 x 130 cm. Dos d’elles estaven molt deteriorades, però de les altres dos es va poder prendre mesures prou exactes i fins motlles de guix. Aparentment, l’estructura de cada una d’elles (veure imatges) era una circumferència de 8 cm de diàmetre l’interior de la qual estava integrat per 8 casquets esfèrics d’uns 2,25 cm de diàmetre que, al seu torn, rodejaven simètricament un casquet central, també circular, d’uns 3,5 cm de diàmetre. La profunditat de les marques dels casquets variava: el central s’afonava en el terreny de 9 a 14 mm, els més menuts molt menys. Per mitjà d’un penetròmetre manual es va estimar – probablement amb prou marge d’error, donat el rudiment del sistema – que l’objecte que havia produït eixes marques havia exercit una força de 4 tones. D’un altre costat, es va comprovar que cap dels apers dels vehicles agrícoles que circulen per la zona podia generar este tipus d’empremtes. Este modèlic estudi de camp va ser seguit el 30 de setembre per l’enquesta realitzada per l’autor d’este article i pel físic valencià Miguel Guasp, els que van procedir a una peritatge exhaustiva de l’entorn i del protagonista del succés. El 13 de juliol de 1980, el grup AVIU va tornar al lloc per a efectuar comprovacions addicionals. Així mateix, el diplomat en dibuix Juan Marcos Gascó va executar un retrat-robot dels sers, el disseny final del qual va ser rubricat pel testimoni. Detallats resums del cas van ser publicats en la revista especialitzada Stendek (setembre de 1981) i en la Flying Saucer Review de novembre-desembre de 1982. Els investigadors vam arribar a la conclusió que Federico Ibáñez mai havia mostrat interès per les històries de “platets voladors”; de fet, en 1979 desconeixia el significat de les sigles OVNI. De bona vista i reflexos, home de camp, obert i afable, vam tindre d’ell la millor de les impressions, coincidint tots en què no era persona donada a les fantasies ni capaç d’inventar, i menys fingir, un succés com el que havia relatat. Cal assenyalar que quan el testimoni va tornar a casa estava tan trasmudat que la seua família va pensar que havia presenciat algun accident greu. “Pitjor encara”, els va dir. I va passar a relatar-los la seua estranya experiència.

Luis Manuel, del grup AVIU, mesura el diàmetre de la circumferència. Amb ell, dempeus, el company del grup Francisco Gascón. La foto és d'un altre membre, Vicente Miralles.

TRENTA ANYS DESPRÉS

La bona praxi de la investigació de camp en ufologia recomana tornar sobre els esdeveniments transcorreguts molts anys. Açò m’ha impulsat a entrevistar novament Federico Ibáñez, primer al setembre de 2008, amb Luis R. González i, posteriorment, al novembre d’eixe any, amb l’experimentat fotògraf Rafael Márquez. Hauria protagonitzat altres observacions o experiències peculiars? Es retractaria del que relata llavors? Podríem agarrar-lo en alguna contradicció? El nostre diàleg amb ell, encara que amigable i pròxim, va ser franc, directe, sense contemplacions ni diplomàcies, perquè volíem explorar totes les possibilitats tradicionals de confusió que aclariren el succés. Llevat que Ibáñez fóra el millor actor del món, una broma o una invenció van quedar descartades. Va parlar amb absoluta garantia i es va reafirmar en tot amb energia. Li vam preguntar directament si havia sigut un muntatge i ho va negar, a pesar que se li va donar l’oportunitat de confessar sense detriment de la seua imatge. Potser alguna copa de més li va fer veure quelcom fals? “Mai he begut, ni vi”, va afirmar emfàticament, a pesar d’haver estat tota la vida entre vinyes. Als quasi 84 anys, la seua esquena està prou tocada i camina encorbat, però la vitalitat que manifesta és notòria. Comprovem que no es tracta d’una persona peculiar, que mai ha manifestat habilitats especials. Tampoc li ha canviat la vida des de llavors. Aparenta ser algú normal, amb una vida centrada en el treball de les seues terres i en la família. Una persona prou espartana, diria jo. Un somni, una al·lucinació, quelcom irreal? També ho va negar. Ibáñez està convençut de que allò va ocórrer davant dels seus ulls. I convenç. Evidentment, ha repetit fins a la sacietat la mateixa història, que no presenta alteracions substancials. Durant la nostra conversació en cap moment va al·ludir a l’espai, als extraterrestres ni a gens paregut. A l’objecte el va anomenar senzillament “l’aparell”. Als dos sers humanoides (la nostra terminologia), “nanos” o “xavalets” per la seua baixa estatura, que va xifrar en uns 40-50 cm, quan en 1979 va estimar la seua alçària en 80 cm i la comprovació in situ va tirar 98 cm. Estava pensant en la seua grossor més que en la seua alçària? I tampoc va oblidar mencionar un detall que pareix irracional, a pesar d’això va fer insistència en ell:

“Es van ficar en l’aparell sense obrir ni tancar cap porta”. Vaig insistir en el fet que fera uns dibuixos tant de l’objecte com dels sers per a comparar-los amb els que havia realitzat 30 anys abans. Com llavors, va mostrar les seues limitacions per a l’expressió gràfica, gargotejant com podia. Comparats amb els originals de 1979 s’observen discrepàncies i pèrdua d’exactitud i detall. Va començar dibuixant la planta circular de l’objecte i després li va afegir la curvatura superior. Quant a la silueta dels sers, ara la recordava més estilitzada i la va presentar de cara, en compte de perfil, i quasi en moviment, com els dibuixos originals. Fins a quin punt són diferències significatives? Els dibuixos actuals són més esquemàtics que els de llavors. Acusen l’edat i la llunyania en el temps? Si és així, vam apreciar que no ha disminuït l’emoció a l’hora de rememorar l’observació d’antany. La seua esposa, actualment cega, va passar una estona a saludar-nos i vam aprofitar per a preguntar-li la seua opinió sobre aquells fets.

A dalt, d'esquerra dreta, dibuixos fets pel testimoni l'agost i setembre de 1979 i setembre de 2008. A baix, en el mateix ordre, els dibuixos dels presumptes extraterrestres.

“M’ho crec va afirmar sense contemplacions. [El meu marit] diu massa veritats i és [en general] massa clar”. Òbviament, retrata al seu espòs com un home veraç i com cal. Ens consta. Finalitzades les dos visites de 2008, les nostres reflexions tendixen a corroborar la serietat del personatge, en el que no trobem signe algun de voler embellir la història ni de traure-li qualsevol tipus de rendiment. És una persona típica de l’àmbit rural, sense duplicitats, amb una trajectòria només importunada en una ocasió per l’insòlit, que ha viscut des de sempre amb una economia més que sanejada i que tindria més que perdre que guanyar. Si no pareix donat a la fabulació, si el que afirma rotundament que va veure no té correlat amb res a coneguem i si, a més, estan les empremtes com a evidència material complementària, què va ser realment aquell episodi?

PUNTS DÈBILS ?

Òbviament, Federico Ibáñez és l’únic testimoni d’aquells fets i ningú pot avalar la seua història. Açò representa la dificultat número u dels casos OVNI més sorprenents. Alguns col·legues han subratllat aspectes que, segons ells, qüestionen el testimoni del senyor Ibáñez i apunten a una falsedat. L’ufòleg mallorquí Mario A. Morales troba sospitós que inclús a 50 m de distància el testimoni creguera que tenia davant de si un cotxe. Els enquestadors interpretem que, després de pensar inicialment que allò era el cotxe del seu amic, senzillament esperava veure'l, la qual cosa va prolongar la confusió. La idea preconcebuda de la normalitat va ser superior a qualsevol altra possible elucubració. Al contrari, si quan va enfilar la recta cap al suposat 600 haguera deduït que estava enfront d’un platet volador aterrat, això sí que hauria sigut un bon motiu per a dubtar del seu relat. L’estudiós malagueny Luis R. González basa la seua crítica d’este cas en la descripció dels sers, que, segons explica, recorden una mescla de caràcters de personatges de La guerra de les galàxies: la grandària dels jawes, les protuberants ulleres dels habitants de les arenes i una combinació d’ambdós en la vestimenta. El film es va estrenar dos anys abans de l’observació que ens ocupa. No obstant això, sabem que la cultura cinematogràfica del nostre home és més bé exigua i no pareix que eixa haja pogut ser la seua font d’inspiració. També les empremtes aparegudes en el lloc han sigut objecte de recel tant per la seua localització com per la seua permanència i les dades que es van deduir d’elles, a la qual cosa podem replicar que la seva troballa va ser enterament casual, que eren desconegudes per al testimoni i que no hem trobat cap maquinària agrícola capaç de crear-les. Si bé no hi ha proves objectives que demostrin que van ser originades per l’aterratge d’un ovni, la seua situació espai-temporal els conferix una certa coherència amb una possible relació directa.

Segons alguns investigadors, alguns personatges de La Guerra de les Galàxies com els jawes (a dalt) o els Bàndits Túsken (a baix) podrien haver inspirat a Federico Ibáñez les seues figures extraterrestres.

TORÍS COM A PARADIGMA

Segons el nostre parer, este succés és únic i paradigmàtic. Únic perquè la fisonomia dels presumptes ocupants de l’ovni no té parangó en la literatura ufològica internacional (este és precisament el problema de fons de la casuística de les encontres pròximes amb ovnis: que pareix que cada esdeveniment és singular i diferent). I paradigmàtic perquè representa el nucli dur del fenomen OVNI, a saber: si el testimoni d’una experiència no estàndard s’até o no a una realitat física vertadera. En tot el món hi ha casos que presenten una imatgeria incompatible amb el que coneix que no s’explica com a tergiversacions convencionals. O són fets autèntics – i esta opció té implicacions extraordinàries –, o són narracions inventades íntegrament pel subjecte, no hi ha una altra alternativa. La validesa de la primera opció només cap – a menys que hi haja proves materials irrefutables i testimonis múltiples – després de descartar al 100% la segona opció. Per això, creiem imprescindible desenrotllar ferramentes que ajuden a determinar quan és incert un episodi.

FICCIÓ O REALITAT?

Eliminades les sospites habituals, vam passar a considerar la fabulació conscient. De ser certa, tots els elements del cas conspiren contra ella: personalitat normal i formal del subjecte, testimoni constant durant tres dècades, alta estranyesa que requerix fonts d’inspiració que pareix li són alienes, opinió social positiva unànime i troballa d’empremtes (evidència purament circumstancial). En este escenari, el testimoni hauria d’haver enganyat primer a la seua família, després a tot un poble i, finalment, als investigadors, els curiosos i els mitjans de comunicació durant 30 anys. Però, hi ha indicis d’açò? Creiem que no. I si considerem la possibilitat d’una fabulació inconscient, com una al·lucinació o alguna alteració mental reversible, no es coneix en Psicologia o Psiquiatria cap estat alterat, dissociatiu o al·lucinatori que siga transitori en absència d’historial clínic de patologia mental. Per a un ufòleg escèptic com jo, la investigació i la reinvestigació d’este cas ha suposat una prova de foc. La meua sospesada impressió és que el testimoni creu sincerament en la realitat tangible de la seua experiència; i, l’investigador no troba cap justificació objectiva per a una mentida o rapte imaginatiu, ni cap prova consistent per a desmuntar el seu relat. El subjecte sosté sense esmenar – amb escasses variacions, pròpies del pas del temps – el que havia manifestat trenta anys arrere. I té el suport explícit de la seua família – que el creu amb els ulls tancats – i de la majoria dels seus conveïns, a pesar de tractar-se de l’exposició d’uns fets excepcionals. Vaig investigar este extraordinari observacióen 1979 i ho he tornat a fer en 2008 amb dos visites quasi seguides. Per això les paraules de Federico em van commoure quan, al despedir-nos, va dir: “Si no ens tornem a veure, ja ens veurem dalt”.

ANÀLISI DEL SÒL

Va haver-hi emissions radioactives? Tres setmanes després del suposat aterratge, Juan Antonio Fernández Peris i els membres de l’AVIU valencià van arreplegar diverses mostres de terra: (1a) junt amb una de les empremtes impreses, (2a) dins del rectangle format per les quatre marques, (3a) en la zona adjacent del camí, (4a) a 25 m de distància, però dins del camí, i (5a) junt amb la garrofera de què van sorgir els dos éssers. El biòleg asturià José Luis Caso va elaborar un informe que destacava, com era d’esperar, que les mostres 1a a 4a tenien un aspecte semblant – color rogenc, sense vegetació ni restes orgàniques, la qual cosa es corresponia amb el terreny d’un camí veïnal –, mentres que la 5a tenia un aspecte més terrós i nombroses restes vegetals (els quals no presentaven cremades ni efectes anòmals). També es va mesurar la radioactivitat emesa per totes les mostres. Per a detectar qualsevol emissió de calor que s’haguera produït, es va mesurar el pH (acidesa o alcalinitat) i la proporció dels carbonats, que davall l’acció de la calor havia d’augmentar i disminuir, respectivament. Els resultats van ser els següents:

Mostres de radioactivitat

• 1a Mostra/ Radioactivitat negativa/ pH 7,7/ Carbonats 52%
• 2a Mostra/ Radioactivitat negativa/ pH 7,8/ Carbonats 54%
• 3a Mostra/ Radioactivitat negativa/ pH 7,8/ Carbonats 54%
• 4a Mostra/ Radioactivitat negativa/ pH 7,9/ Carbonats 49%
• 5a Mostra/ Radioactivitat negativa/ pH 7,6/ Carbonats 38%

Les diferències observades en el pH entren dins de les degudes a l’atzar. En quan a les diferències en els percentatges de carbonats, no són significatives en les mostres 1a a 4a, però sí en la 5a, la qual cosa demostra la seua pertinença a un tipus de terreny distint, més ric en matèria orgànica i menys en carbonats. El doctor Caso va concloure: “Els resultats no proporcionen cap evidència que recolze les hipòtesis suposades en principi d’emissió de radioactivitat i/o d’una alta temperatura”.

Dibuixos de Luis de Manuel que reprodueixen la planta i l'alçat d'una de les hipotètiques parts de l'OVNI (a dalt) i la reconstrucció a partir de les marques del terreny.

Fotografia de José Vicente Alós de les quatre emprentes del presumpte OVNI, segons les van trobar l'any 1979 els investigadors valencians.

FEDERICO IBÁÑEZ: Un home de paraula

Fotografia de Rafael Márquez del novembre de 2008

Federico Ibáñez, El Rocio, malnom que li ve des del seu besavi, no és hui qui era quan el vam visitar en 1979. Als seus 84 anys, el treball en el camp ha fet arquejar la seua esquena visiblement. A pesar d’això, continua ajudant als seus fills en les faenes de la vinya i confessa que quan ve del camp se sent millor que després de passar el dia en l’engronsadora de sa casa. Respecte a la narració dels fets, que reitera per enèsima vegada, a la pregunta “I ho ha contat vostè sempre així?”, respon amb rapidesa i quelcom sorprès: “No puc contar una altra cosa!”. Hi ha detalls que li continuen xocant, com l’agilitat i la baixa estatura dels “nanos”, el “guardapols de farmacèutic” o el “impermeable blanc unflat d’aire” i les “ulleres llargues de ferrer” que portaven, o bé el fet de que el sòl es quedara net quan a l’ascendir l’objecte va dispersar tota la pols del camí. Federico descriu el que va veure – o diu que va veure – a qui li pregunta amb un relat succint i general dels fets: “Què penso que era? Un aparell, per com es va anar de ràpid”, és l’única hipòtesi que dóna. Respon sol·lícit i pacient a totes les preguntes, això sí. I no li disgusta rememorar el que va succeir.

“Què pensava la gent? Que estava boig?” –li preguntem–. “No. La majoria em va creure”, apunta sense major preocupació. Parlem també amb Francisco González (l’esquerra de la foto), El Regalat, agricultor de Torís de 70 anys, qui diu d’Ibáñez que “és molt ric en terres, però molt humil i senzill... algú a qui es pot creure”. Una opinió amb què coincidix Baldomero Picó (en el centre de la foto), veí del poble interessat en els ovnis – “però sense fanatismes”, precisa.

Tot indica que la reputació local d’Ibáñez és molt bona: “No és dels que diuen fantasies”, aclarix un jove llaurador de la localitat.

Panoràmica del lloc en que hauria aterrat l'OVNI. de Torís. Fotografia de José Vicente Alós dues setmanes després de l'incident. 

Article publicat a la revista Más Allá de la Ciencia, núm. 242 (2009).