Per en Vicente Juan Ballester
Revivim, 30 anys després, un cas increïble. El 25 de juliol de 1979 es va produir en la localitat de Torís (la Ribera Alta) un dels episodis OVNI més espectaculars de la història de la ufologia, amb “encontre pròxim” inclòs. Ballester Olmos va ser un dels investigadors que va estudiar el cas. Trenta anys després ha tornat al lloc dels fets per a parlar amb el seu protagonista. I açò és el que ha trobat...
A les 11.30 del matí del dia de Sant Jaume (25 de juliol) de 1979 Federico Ibáñez Ibáñez, un acomodat agricultor de 54 anys, va eixir del poble valencià de Torís per a dirigir-se a un camp de vinyes de la seua propietat situat a uns 4 km amb la finalitat d’arreplegar raïm per al menjar familiar. Mentres conduïa la seua R-6, uns 700 m. abans d’arribar va veure un reflex que va atribuir al SEAT 600 del fill de l’amo de la parcel·la veïna. Prompte va deixar de veure'l pel traçat del camí. No obstant això, uns tres minuts després, quan es trobava a uns 50 m dels seus camps, el va veure novament i va continuar pensant que es tractava d’un cotxe aparcat en el centre del camí d’accés als camps. Només quan va estar a uns 4 m de l’objecte, que li bloquejava el pas, es va adonar de que no era un automòbil. Tenia forma de “mig ou”, no tenia rodes i es recolzava en el sòl sobre dos “potes”. Era de color blanc, tenia una base plana i unes dimensions aproximades de 2,5 m d’alt (incloent els 30 cm dels suports) i 2,5 m d’ample.
“Era una cosa metàl·lica molt brillant, d’un blanc molt fort que mai havia vist”, va afirmar el testimoni. Estupefacte i encara assentat en l’interior del seu vehicle, va veure sorgir d’una garrofera situada 11 m a la seua esquerra dos éssers idèntics que mesuraven entre 80 i 100 cm d’alçària i que van entrar en l’objecte pel seu costat esquerre. Corrien veloços l’un darrere de l’altre, quasi apegats i no es van girar cap a l’observador, que només els va veure de perfil durant aproximadament un parell de segons. No obstant això, Federico Ibáñez va poder distingir que anaven abillats amb una vestimenta blanca que pareixia estar “inflada d’aire” i que eixia del front d’aquells sers i arribava quasi fins al sòl, deixant al descobert uns peus xicotets i foscos. Els seus braços eren curts, estaven doblegats i pegats al cos i acabaven en unes mans fosques. L’únic detall dels rostres que va poder observar van ser uns tubs negres que sobreeixien d’ells, d’uns 7 u 8 cm de llarg, pareguts a “les ulleres que s’usen per a soldar, però més llargs”, segons va dir.
A l’instant, l’objecte va ascendir a gran velocitat amb una inclinació d’uns 260º. Va alçar tal remolí de vent que va deixar el sòl agranat, però així i tot el testimoni va tindre temps de distingir a través del parabrisa davanter una base circular llisa del mateix color blanc brillant que la resta de l’objecte. Ja no va poder veure les potes. Va eixir del cotxe precipitadament, però només va encertar a contemplar una “perla” en el cel que desapareixia en l’altura. Encara que no havia tingut temps de llevar la clau de contacte i va tindre en tot moment baixada la finestreta del conductor, no va escoltar cap so. En total, des que va comprovar que es tractava d’un objecte estrany fins que este va iniciar l’envol van transcórrer uns 6 segons; i, 4 més fins que va deixar de veure'l. Amb presència d’ànim, va seguir fins a la seua vinya i va arreplegar el raïm, però, intranquil, va decidir anar-se, no sense abans mirar al costat de la garrofera “per si s’havien deixat quelcom”.
De tornada en sa casa va contar nerviós allò que s’ha succeït als familiars allí reunits i va tornar al lloc dels fets amb la seua dona, la seua filla, el seu gendre i un empleat d’este. L’espai en què havia aterrat l’objecte estava ara ocupat pel cotxe de l’amo de la vinya contigua, a qui per vergonya no van contar res. Sí que van constatar, no obstant això, que la contornada del camí estaven nets de pols a causa de l’efecte de l’envol de l’objecte. Junt amb la garrofera darrere del qual havien eixit els dos sers van trobar dos forats que el testimoni va descartar que es tractara de caus de conills.
Reconstruccions artístiques dels fets i dels presumptes extraterrestres realitzades per Ignacio Bernácer, del grup AVIU.
LA INVESTIGACIÓ DE CAMP
El succés, molt comentat en el poble, va arribar a l’orella del cronista local, que va publicar una nota sobre el mateix en el diari de València Les Províncies del 10 d’agost. Dos dies després, set universitaris, membres del grup ufològic del País Valencià AVIU, capitanejats per Juan Antonio Fernández Peris (que anys més tard cobraria fama pel seu estudi sobre el “incident Manises”, ocorregut l’11 de novembre del mateix any 1979), es van desplaçar a la zona. Van tornar novament el dia 14 i es van quedar allí 30 hores seguides. En ambdós ocasions van entrevistar el testimoni i van fer nombrosos mesuraments i estimacions de grandàries, distàncies, temps i tots els càlculs relatius a la investigació d’un fenomen d’estes característiques, seguint els protocols i les tècniques dels manuals més avançats de l’època. Federico Ibáñez els va indicar la ubicació exacta de l’objecte circular i els investigadors van marcar la longitud d’eixa circumferència amb guix per a calcular les seues dimensions i el seu volum.
Va ser llavors quan van trobar en l’àrea d’eixe cercle quatre empremtes (possiblement de les potes de la nau) que unides entre si formaven un rectangle perfecte de 176 x 130 cm. Dos d’elles estaven molt deteriorades, però de les altres dos es va poder prendre mesures prou exactes i fins motlles de guix. Aparentment, l’estructura de cada una d’elles (veure imatges) era una circumferència de 8 cm de diàmetre l’interior de la qual estava integrat per 8 casquets esfèrics d’uns 2,25 cm de diàmetre que, al seu torn, rodejaven simètricament un casquet central, també circular, d’uns 3,5 cm de diàmetre. La profunditat de les marques dels casquets variava: el central s’afonava en el terreny de 9 a 14 mm, els més menuts molt menys. Per mitjà d’un penetròmetre manual es va estimar – probablement amb prou marge d’error, donat el rudiment del sistema – que l’objecte que havia produït eixes marques havia exercit una força de 4 tones. D’un altre costat, es va comprovar que cap dels apers dels vehicles agrícoles que circulen per la zona podia generar este tipus d’empremtes. Este modèlic estudi de camp va ser seguit el 30 de setembre per l’enquesta realitzada per l’autor d’este article i pel físic valencià Miguel Guasp, els que van procedir a una peritatge exhaustiva de l’entorn i del protagonista del succés. El 13 de juliol de 1980, el grup AVIU va tornar al lloc per a efectuar comprovacions addicionals. Així mateix, el diplomat en dibuix Juan Marcos Gascó va executar un retrat-robot dels sers, el disseny final del qual va ser rubricat pel testimoni. Detallats resums del cas van ser publicats en la revista especialitzada Stendek (setembre de 1981) i en la Flying Saucer Review de novembre-desembre de 1982. Els investigadors vam arribar a la conclusió que Federico Ibáñez mai havia mostrat interès per les històries de “platets voladors”; de fet, en 1979 desconeixia el significat de les sigles OVNI. De bona vista i reflexos, home de camp, obert i afable, vam tindre d’ell la millor de les impressions, coincidint tots en què no era persona donada a les fantasies ni capaç d’inventar, i menys fingir, un succés com el que havia relatat. Cal assenyalar que quan el testimoni va tornar a casa estava tan trasmudat que la seua família va pensar que havia presenciat algun accident greu. “Pitjor encara”, els va dir. I va passar a relatar-los la seua estranya experiència.
Luis Manuel, del grup AVIU, mesura el diàmetre de la circumferència. Amb ell, dempeus, el company del grup Francisco Gascón. La foto és d'un altre membre, Vicente Miralles.
TRENTA ANYS DESPRÉS
La bona praxi de la investigació de camp en ufologia recomana tornar sobre els esdeveniments transcorreguts molts anys. Açò m’ha impulsat a entrevistar novament Federico Ibáñez, primer al setembre de 2008, amb Luis R. González i, posteriorment, al novembre d’eixe any, amb l’experimentat fotògraf Rafael Márquez. Hauria protagonitzat altres observacions o experiències peculiars? Es retractaria del que relata llavors? Podríem agarrar-lo en alguna contradicció? El nostre diàleg amb ell, encara que amigable i pròxim, va ser franc, directe, sense contemplacions ni diplomàcies, perquè volíem explorar totes les possibilitats tradicionals de confusió que aclariren el succés. Llevat que Ibáñez fóra el millor actor del món, una broma o una invenció van quedar descartades. Va parlar amb absoluta garantia i es va reafirmar en tot amb energia. Li vam preguntar directament si havia sigut un muntatge i ho va negar, a pesar que se li va donar l’oportunitat de confessar sense detriment de la seua imatge. Potser alguna copa de més li va fer veure quelcom fals? “Mai he begut, ni vi”, va afirmar emfàticament, a pesar d’haver estat tota la vida entre vinyes. Als quasi 84 anys, la seua esquena està prou tocada i camina encorbat, però la vitalitat que manifesta és notòria. Comprovem que no es tracta d’una persona peculiar, que mai ha manifestat habilitats especials. Tampoc li ha canviat la vida des de llavors. Aparenta ser algú normal, amb una vida centrada en el treball de les seues terres i en la família. Una persona prou espartana, diria jo. Un somni, una al·lucinació, quelcom irreal? També ho va negar. Ibáñez està convençut de que allò va ocórrer davant dels seus ulls. I convenç. Evidentment, ha repetit fins a la sacietat la mateixa història, que no presenta alteracions substancials. Durant la nostra conversació en cap moment va al·ludir a l’espai, als extraterrestres ni a gens paregut. A l’objecte el va anomenar senzillament “l’aparell”. Als dos sers humanoides (la nostra terminologia), “nanos” o “xavalets” per la seua baixa estatura, que va xifrar en uns 40-50 cm, quan en 1979 va estimar la seua alçària en 80 cm i la comprovació in situ va tirar 98 cm. Estava pensant en la seua grossor més que en la seua alçària? I tampoc va oblidar mencionar un detall que pareix irracional, a pesar d’això va fer insistència en ell:
“Es van ficar en l’aparell sense obrir ni tancar cap porta”. Vaig insistir en el fet que fera uns dibuixos tant de l’objecte com dels sers per a comparar-los amb els que havia realitzat 30 anys abans. Com llavors, va mostrar les seues limitacions per a l’expressió gràfica, gargotejant com podia. Comparats amb els originals de 1979 s’observen discrepàncies i pèrdua d’exactitud i detall. Va començar dibuixant la planta circular de l’objecte i després li va afegir la curvatura superior. Quant a la silueta dels sers, ara la recordava més estilitzada i la va presentar de cara, en compte de perfil, i quasi en moviment, com els dibuixos originals. Fins a quin punt són diferències significatives? Els dibuixos actuals són més esquemàtics que els de llavors. Acusen l’edat i la llunyania en el temps? Si és així, vam apreciar que no ha disminuït l’emoció a l’hora de rememorar l’observació d’antany. La seua esposa, actualment cega, va passar una estona a saludar-nos i vam aprofitar per a preguntar-li la seua opinió sobre aquells fets.
A dalt, d'esquerra dreta, dibuixos fets pel testimoni l'agost i setembre de 1979 i setembre de 2008. A baix, en el mateix ordre, els dibuixos dels presumptes extraterrestres.
“M’ho crec va afirmar sense contemplacions. [El meu marit] diu massa veritats i és [en general] massa clar”. Òbviament, retrata al seu espòs com un home veraç i com cal. Ens consta. Finalitzades les dos visites de 2008, les nostres reflexions tendixen a corroborar la serietat del personatge, en el que no trobem signe algun de voler embellir la història ni de traure-li qualsevol tipus de rendiment. És una persona típica de l’àmbit rural, sense duplicitats, amb una trajectòria només importunada en una ocasió per l’insòlit, que ha viscut des de sempre amb una economia més que sanejada i que tindria més que perdre que guanyar. Si no pareix donat a la fabulació, si el que afirma rotundament que va veure no té correlat amb res a coneguem i si, a més, estan les empremtes com a evidència material complementària, què va ser realment aquell episodi?
PUNTS DÈBILS ?
Òbviament, Federico Ibáñez és l’únic testimoni d’aquells fets i ningú pot avalar la seua història. Açò representa la dificultat número u dels casos OVNI més sorprenents. Alguns col·legues han subratllat aspectes que, segons ells, qüestionen el testimoni del senyor Ibáñez i apunten a una falsedat. L’ufòleg mallorquí Mario A. Morales troba sospitós que inclús a 50 m de distància el testimoni creguera que tenia davant de si un cotxe. Els enquestadors interpretem que, després de pensar inicialment que allò era el cotxe del seu amic, senzillament esperava veure'l, la qual cosa va prolongar la confusió. La idea preconcebuda de la normalitat va ser superior a qualsevol altra possible elucubració. Al contrari, si quan va enfilar la recta cap al suposat 600 haguera deduït que estava enfront d’un platet volador aterrat, això sí que hauria sigut un bon motiu per a dubtar del seu relat. L’estudiós malagueny Luis R. González basa la seua crítica d’este cas en la descripció dels sers, que, segons explica, recorden una mescla de caràcters de personatges de La guerra de les galàxies: la grandària dels jawes, les protuberants ulleres dels habitants de les arenes i una combinació d’ambdós en la vestimenta. El film es va estrenar dos anys abans de l’observació que ens ocupa. No obstant això, sabem que la cultura cinematogràfica del nostre home és més bé exigua i no pareix que eixa haja pogut ser la seua font d’inspiració. També les empremtes aparegudes en el lloc han sigut objecte de recel tant per la seua localització com per la seua permanència i les dades que es van deduir d’elles, a la qual cosa podem replicar que la seva troballa va ser enterament casual, que eren desconegudes per al testimoni i que no hem trobat cap maquinària agrícola capaç de crear-les. Si bé no hi ha proves objectives que demostrin que van ser originades per l’aterratge d’un ovni, la seua situació espai-temporal els conferix una certa coherència amb una possible relació directa.
Segons alguns investigadors, alguns personatges de La Guerra de les Galàxies com els jawes (a dalt) o els Bàndits Túsken (a baix) podrien haver inspirat a Federico Ibáñez les seues figures extraterrestres.
TORÍS COM A PARADIGMA
Segons el nostre parer, este succés és únic i paradigmàtic. Únic perquè la fisonomia dels presumptes ocupants de l’ovni no té parangó en la literatura ufològica internacional (este és precisament el problema de fons de la casuística de les encontres pròximes amb ovnis: que pareix que cada esdeveniment és singular i diferent). I paradigmàtic perquè representa el nucli dur del fenomen OVNI, a saber: si el testimoni d’una experiència no estàndard s’até o no a una realitat física vertadera. En tot el món hi ha casos que presenten una imatgeria incompatible amb el que coneix que no s’explica com a tergiversacions convencionals. O són fets autèntics – i esta opció té implicacions extraordinàries –, o són narracions inventades íntegrament pel subjecte, no hi ha una altra alternativa. La validesa de la primera opció només cap – a menys que hi haja proves materials irrefutables i testimonis múltiples – després de descartar al 100% la segona opció. Per això, creiem imprescindible desenrotllar ferramentes que ajuden a determinar quan és incert un episodi.
FICCIÓ O REALITAT?
Eliminades les sospites habituals, vam passar a considerar la fabulació conscient. De ser certa, tots els elements del cas conspiren contra ella: personalitat normal i formal del subjecte, testimoni constant durant tres dècades, alta estranyesa que requerix fonts d’inspiració que pareix li són alienes, opinió social positiva unànime i troballa d’empremtes (evidència purament circumstancial). En este escenari, el testimoni hauria d’haver enganyat primer a la seua família, després a tot un poble i, finalment, als investigadors, els curiosos i els mitjans de comunicació durant 30 anys. Però, hi ha indicis d’açò? Creiem que no. I si considerem la possibilitat d’una fabulació inconscient, com una al·lucinació o alguna alteració mental reversible, no es coneix en Psicologia o Psiquiatria cap estat alterat, dissociatiu o al·lucinatori que siga transitori en absència d’historial clínic de patologia mental. Per a un ufòleg escèptic com jo, la investigació i la reinvestigació d’este cas ha suposat una prova de foc. La meua sospesada impressió és que el testimoni creu sincerament en la realitat tangible de la seua experiència; i, l’investigador no troba cap justificació objectiva per a una mentida o rapte imaginatiu, ni cap prova consistent per a desmuntar el seu relat. El subjecte sosté sense esmenar – amb escasses variacions, pròpies del pas del temps – el que havia manifestat trenta anys arrere. I té el suport explícit de la seua família – que el creu amb els ulls tancats – i de la majoria dels seus conveïns, a pesar de tractar-se de l’exposició d’uns fets excepcionals. Vaig investigar este extraordinari observacióen 1979 i ho he tornat a fer en 2008 amb dos visites quasi seguides. Per això les paraules de Federico em van commoure quan, al despedir-nos, va dir: “Si no ens tornem a veure, ja ens veurem dalt”.
ANÀLISI DEL SÒL
Va haver-hi emissions radioactives? Tres setmanes després del suposat aterratge, Juan Antonio Fernández Peris i els membres de l’AVIU valencià van arreplegar diverses mostres de terra: (1a) junt amb una de les empremtes impreses, (2a) dins del rectangle format per les quatre marques, (3a) en la zona adjacent del camí, (4a) a 25 m de distància, però dins del camí, i (5a) junt amb la garrofera de què van sorgir els dos éssers. El biòleg asturià José Luis Caso va elaborar un informe que destacava, com era d’esperar, que les mostres 1a a 4a tenien un aspecte semblant – color rogenc, sense vegetació ni restes orgàniques, la qual cosa es corresponia amb el terreny d’un camí veïnal –, mentres que la 5a tenia un aspecte més terrós i nombroses restes vegetals (els quals no presentaven cremades ni efectes anòmals). També es va mesurar la radioactivitat emesa per totes les mostres. Per a detectar qualsevol emissió de calor que s’haguera produït, es va mesurar el pH (acidesa o alcalinitat) i la proporció dels carbonats, que davall l’acció de la calor havia d’augmentar i disminuir, respectivament. Els resultats van ser els següents:
Mostres de radioactivitat
- 1a Mostra/ Radioactivitat negativa/ pH 7,7/ Carbonats 52%
- 2a Mostra/ Radioactivitat negativa/ pH 7,8/ Carbonats 54%
- 3a Mostra/ Radioactivitat negativa/ pH 7,8/ Carbonats 54%
- 4a Mostra/ Radioactivitat negativa/ pH 7,9/ Carbonats 49%
- 5a Mostra/ Radioactivitat negativa/ pH 7,6/ Carbonats 38%
Les diferències observades en el pH entren dins de les degudes a l’atzar. En quan a les diferències en els percentatges de carbonats, no són significatives en les mostres 1a a 4a, però sí en la 5a, la qual cosa demostra la seua pertinença a un tipus de terreny distint, més ric en matèria orgànica i menys en carbonats. El doctor Caso va concloure: “Els resultats no proporcionen cap evidència que recolze les hipòtesis suposades en principi d’emissió de radioactivitat i/o d’una alta temperatura”.
Dibuixos de Luis de Manuel que reprodueixen la planta i l'alçat d'una de les hipotètiques parts de l'OVNI (a dalt) i la reconstrucció a partir de les marques del terreny.
Fotografia de José Vicente Alós de les quatre emprentes del presumpte OVNI, segons les van trobar l'any 1979 els investigadors valencians.
FEDERICO IBÁÑEZ: Un home de paraula
Fotografia de Rafael Márquez del novembre de 2008
Federico Ibáñez, El Rocio, malnom que li ve des del seu besavi, no és hui qui era quan el vam visitar en 1979. Als seus 84 anys, el treball en el camp ha fet arquejar la seua esquena visiblement. A pesar d’això, continua ajudant als seus fills en les faenes de la vinya i confessa que quan ve del camp se sent millor que després de passar el dia en l’engronsadora de sa casa. Respecte a la narració dels fets, que reitera per enèsima vegada, a la pregunta “I ho ha contat vostè sempre així?”, respon amb rapidesa i quelcom sorprès: “No puc contar una altra cosa!”. Hi ha detalls que li continuen xocant, com l’agilitat i la baixa estatura dels “nanos”, el “guardapols de farmacèutic” o el “impermeable blanc unflat d’aire” i les “ulleres llargues de ferrer” que portaven, o bé el fet de que el sòl es quedara net quan a l’ascendir l’objecte va dispersar tota la pols del camí. Federico descriu el que va veure – o diu que va veure – a qui li pregunta amb un relat succint i general dels fets: “Què penso que era? Un aparell, per com es va anar de ràpid”, és l’única hipòtesi que dóna. Respon sol·lícit i pacient a totes les preguntes, això sí. I no li disgusta rememorar el que va succeir.
“Què pensava la gent? Que estava boig?” –li preguntem–. “No. La majoria em va creure”, apunta sense major preocupació. Parlem també amb Francisco González (l’esquerra de la foto), El Regalat, agricultor de Torís de 70 anys, qui diu d’Ibáñez que “és molt ric en terres, però molt humil i senzill... algú a qui es pot creure”. Una opinió amb què coincidix Baldomero Picó (en el centre de la foto), veí del poble interessat en els ovnis – “però sense fanatismes”, precisa.
Tot indica que la reputació local d’Ibáñez és molt bona: “No és dels que diuen fantasies”, aclarix un jove llaurador de la localitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada