Per Vicente-Juan Ballester Olmos
La relació entre la societat i els governs, respecte al fenomen OVNI, és un tema molt complex en la majoria dels països més avançats. Defensa, els serveis d’intel·ligència, la policia i els mateixos governants s’han enfrontat al problema OVNI i als arxius acumulats sobre aquest assumpte en una gran varietat de formes, procediments i polítiques, que a més no s’han mantingut uniformes sinó que han anat canviant amb el pas dels anys.
A través de la plantilla adjunta, aquest treball tracta d’oferir una concisa visió cronològica de la història de la desclassificació dels arxius oficials sobre OVNIS a escala mundial. En aquest context, amb el terme “desclassificació OVNI” em refereixo a la revelació, divulgació o alliberament d’informes oficials sobre OVNIS procedents d’arxius de l’Administració de l’Estat i el seu lliurament als mitjans de comunicació, a investigadors, organitzacions ufològiques o simplement la seva posada a disposició del públic en general.
Em refereixo tant a arxius classificats com no classificats, militars o civils, en resum, a tot tipus d’arxius sobre observacions OVNI originats en mitjans oficials.
Resumir la realitat implica distorsionar-la en certa manera. En aquest cas, la tabulació dels variats i, de vegades certament complicats, processos administratius emprats en cada estat implica per pura necessitat una certa distorsió. Des del meu punt de vista, l’avantatge de realitzar aquesta compilació supera els inconvenients d’una expressió de les dades que es fa necessàriament sumària. He intentat consolidar totes les desclassificacions més importants o significatives que han tingut lloc durant aquests 60 anys, seleccionant entre una gran varietat d’actuacions existents, amb la finalitat de presentar un informe de situació actualitzat de les distintes fórmules estatals utilitzades per a satisfer l’aspiració dels ciutadans per a accedir a la informació OVNI en poder dels governs.
Allò que s’ha intricat de certes burocràcies internes, la forma en què els informes d’observacions han estat tractats per les autoritats, les distintes relacions existents entre les respectives forces aèries i els mitjans de comunicació i els ufòlegs de cada estat, les legislacions estatals i, molt especialment, una ignorància generalitzada sobre si els OVNIS representen o no una amenaça a la seguretat nacional, han marcat els diferents comportaments històrics que observem en la plantilla següent.
Sembla evident que en la majoria dels països, la desclassificació de documents OVNI esta relacionada amb la pressió exercida pels mitjans de comunicació i les organitzacions ufològiques. Altres vegades, és simplement una faceta més de la desclassificació rutinària dels documents oficials.
Amb gran diferència, el panorama més complicat l’ofereixen els Estats Units d’Amèrica, principalment per la multiplicitat d’agències oficials implicades, el volum immens de material generat i el gran nombre de persones i successos involucrats. Pel que fa a l’escena internacional, van ser els Estats Units els primers a ocupar-se dels informes OVNI i, d’alguna forma, la majoria dels països han gestionat la qüestió dels OVNIS copiant, amb millor o pitjor fortuna, els procediments establerts als EUA.
Tant la Força Aèria nord-americana (USAF) com altres agències oficials han desclassificat i posat a disposició del públic una enorme quantitat de documentació. No obstant això, també existeixen proves que a banda de la pròpia USAF i el NORAD, algunes agències d’intel·ligència, com la CIA i la NSA encara retenen informació suplementària. Si la informació s’ha destruït, s’ha perdut o senzillament s’impedeix el seu alliberament, honradament no ho sabem. Molts ufòlegs nord-americans sospiten un comportament enganyós.
La resposta d’aquestes agències és que la divulgació de la informació (és a dir, desvelar les fortes i mètodes d’intel·ligència) posaria en perill les capacitats d’espionatge dels Estats Units, perquè col·locaria en situació de risc els llocs d’escolta en l’estranger, els propis sistemes d’escolta, les tècniques electròniques secretes emprades, etc. En el cas del NORAD, la seva reticència a fer públics els seus arxius evitaria posar de manifest l’elevat nombre de deteccions no correlacionades existents en el sistema de Defensa. De qualsevol manera, pel fa referència a documents sobre incidents OVNI reals, se’m fa difícil imaginar que pugui existir informació més sensacional que la ja
existent, bé per anteriors desclassificacions o en els propis arxius dels ufòlegs. Potser l’esperada llei de transparència administrativa promesa pel president Barack Obama produeixi algun canvi significatiu pel que fa a aquests informes pendents de desclassificar.
Com inequívocament demostra aquest treball, fins al dia d’avui ja ha eixit a la llum un important volum d’informació OVNI procedent de fonts oficials en molts països. Però tot i aquesta riquesa de documentació OVNI ja disponible a escala mundial, existeixen encara processos de desclassificació inacabats i altres que ni tan sols s’han iniciat.
L’única cosa certa és la següent: l’ocultament d’informació serveix simplement per a alimentar rumors sobre conspiracions i altres pràctiques diabòliques, és una font contínua de crítiques, perjudica la imatge de qualsevol govern i és injusta per als contribuents. Tot això pot evitar-se mitjançant un procés de desclassificació transparent.
El calendari de desclassificacions OVNI en el món no és aleatori. L’escalada s’inicia amb la clausura per part de la Força Aèria nord-americana del seu Projecte Blue Book (“Llibre Blau”) al gener de 1970, la desclassificació dels seus arxiusa finals d’aquest mateix any i el seu trasllat definitiu als Arxius Nacionals el 1976, fent Canadà el mateix el 1980. Mentrestant, en les antípodes, Nova Zelanda havia començat a dipositar documents OVNI en els seus Arxius Nacionals. A Europa, diversos grups d’estudiosos van aconseguir que diversos governs alliberaren o desclassificaren els seus arxius OVNI (Suècia 1983, Espanya 1992). En altres països, la mera aplicació de la legislació vigent sobre
secrets oficials va anar posant a disposició del públic els documents OVNIoficials (Gran Bretanya, 1987). Aquests exemples van servir d’esperó perquè diversos investigadors i organitzacions ufològiques aconseguiren amb èxit quelcom semblant en els seus propis països (Portugal 1990, Itàlia 1996, Brasil 1999) i tals precedents internacionals van produir una sèrie d’efectes en cadena i van influenciar processos semblants en altres països (Suïssa 1994, Filipines 2000, Austràlia 2003, França 2007, Irlanda 2007, Dinamarca 2009),almenys en allò que s’ha referit a desclassificacions “massives”.
Enfront de les llums i les ombres de la desclassificació OVNI als Estats Units, Europa i Australàsia destaquen per la professionalitat i amplitud dels seus processos de desclassificació pública. Al contrari, els països del centre i sud del continent americà encara no han aconseguit posar en marxa un protocol sistemàtic i a gran escala per a fer públics els seus documents OVNI.
En alguns casos puntuals, l’entrega inicial d’alguns documents oficials sobre OVNIS a periodistes van crear grans friccions amb les fonts oficials a causa de la forma sensacionalista en què es va utilitzar la informació. Tot això va retardar durant diversos anys la possibilitat d’un procés públic i total de desclassificació (així va ocórrer tant a Itàlia com a Espanya).
Considerant els voluminosos precedents fins a la data, la recomanació d’aquest compilador és que els estudiosos del fenomen OVNI de cada estat inicien un contacte formal amb la Força Aèria o els estats majors de la Defensa, apel·lant als arguments següents:
(1) El fenomen OVNI no representa cap perill per a la seguretat nacional; per consegüent no hauria de ser una preocupació militar.
(2) La investigació OVNI ha de deixar-se exclusivament als científics, gràcies al seu mètode, enfocament i instrumental.
(3) El secret o la censura d’informació és difícilment compatible amb una política democràtica.
(4) Molts estats, tant grans com de petits, han fet públic ja els seus documents OVNI.
Hi ha especialistes a Europa que han promogut i supervisat distints processos de desclassificació i liberalització de documentació OVNI. La seva experiència i consell quant a les millors pràctiques a seguir poden ser d’utilitat a aquells governs que vulguin avançar en aquesta direcció.
La publicació d’aquest treball pretén aconseguir diversos objectius. En primer lloc, he volgut facilitar una compilació de dades històriques que il·lumini un tema generalment dispers i fosc. També espero generar una retroalimentació que em permeti ampliar aquesta plantilla de dades i millorar la seva qualitat. Finalment, potser servirà per a inspirar i motivar alguns funcionaris públics a iniciar processos semblants en els seus països respectius.
Resumint, donada l’amplitud tant temporal com geogràfica de les operacions de desclassificació OVNI ja realitzades en els més variats escenaris polítics, crec que queda demostrat que hi ha base suficient com perquè aquesta sigui una qüestió legítima per a investigacions acadèmiques on historiadors, sociòlegs, analistes de la defensa o de la intel·ligència, estudiosos de la burocràcia o l’administració governamental, especialistes en ciències de la informació com a bibliotecaris i documentalistes i altres experts puguin realitzar tesis doctorals i publicar
Encara que sense precedent en el seu enfocament global, el present estudi no pot pretendre ser exhaustiu; de fet, en el cas d’alguns estats és gairebé només una primera aproximació. En el cas concret dels Estats Units, ha estat particularment difícil definir la situació, donades les informacions contradictòries derivades de múltiples fonts.
Potser el millor resum d’aquesta fragmentària història és que, en realitzar el present treball, he descobert que la verdadera història de la interacció entre els ministeris de Defensa i les agències d’intel·ligència respecte a la informació sobre el fenomen OVNI (adquisició de dades i anàlisi dels mateixos) encara està per escriure.
Agraïments.
En la seva faseinicial, el full d’anotacions adjunta va rebre l’entusiasta col·laboració dels membres d’EuroUFO, la major xarxa europea d’estudiosos del fenomen. En particular de Jean-François Baure, Björn Borg, Ole-Jonny Brænne, Piotr Cielebias, Dr. Dave Clarke, Dr. Joaquim Fernandes, Patrick Ferryn, Mikhail Gershtein, Patrick Gross, Pierre Lagrange, Anders Liljegren, Ulrich Magí, Bruno Mancusi, Claude Maugé, Joe McGonagle, Matías Morey, Marco Orlandi, Theo Paijmans, Jean-Pierre Pharabod, Jenny Randles, Edoardo Russo, Clas Svahn, Dr. Jacques Vallee i Frits Westra.
També vull agrair l’ajuda facilitada per altres col·legues, així com funcionaris dels arxius nacionals i personal militar: Alejandro Agostinelli, Coronel Eduardo Aguirre, Jan Aldrich, Edison Boaventura, William Chalker, Dr. Anthony Choy, Fernando Fernandes, Diane Frola, Peter A. Gersten, Apuntalar J. Gevaerd, Marcos González, Barry J. Greenwood, Richard Heiden, Milton Hourcade, Heriberto Janosch, El senyor Ledger, Kentaro Mori, Jonathan Newport, Francis Ridge, Jaime Rodríguez, Chris Rutkowski, Brad Sparks i Illobrand Von Ludwiger.
Vicente-Juan Ballester Olmos
Apartat de Correus 12140
46080 València
La Plantilla Global de la desclassificació OVNI es pot consultar aquí.
© Vicente-Juan Ballester Olmos & EuroUFO, maig de 2009.
© SCX, de la traducció catalana, octubre de 2009.
