Eurodiputats reclamen desclassificació d'expedients ovni

Un grup d'eurodiputatts liderats per l'italià de la Lliga Nord Mario Borghezio volen que els països de la Unió desclassifiquin tots els expedients sobre albiraments d'ovnis. Borghezio va presentar ahir una declaració escrita, a la qual ja s'han sumat altres 22 parlamentaris des que es va remetre a l'Eurocambra el 14 de juny. Si s'aconseguís reunir, abans de l'octubre, la signatura de més de la meitat dels 736 membres del Parlament, el text seria adoptat per la institució i remès als governs. Encara que aquest objectiu quedi lluny, Borghezio reclama "l'obertura dels arxius públics sobre ovnis i la desclassificació de documents dels estats membres". Borghezio considera que un estudi d'aquest material permetria grans avenços científics i tècnics i recorda que molts investigadors han denunciat "l'ocultació sistemàtica d'informació" sobre ovnis.

Bloc del CEI

La foto del l'OVNI de Montuïri de primavera de 1950

Hem llegit en el web espanyol del negativista Juan Carlos Victorio que la primera fotografia d'un plat volador als Països Catalans, la coneguda imatge que va fer Henry Hausmann Muller, llavors delegat de la productora NO-DO a les Illes Balears, seria  en realitat una rodella de foc com la de les de les festes de Sant Bartomeu, a Montuïri (Mallorca).

No és el primer cop que s’apunta aquesta explicació i realment la imatge bé ho sembla. La instantània es va prendre suposadament al coll de Sa Grava, a Montuïri, a finals del mes de març de 1950 i el motiu del possible engany hagués estat fer una broma, situació que es va donar més d’un cop en l’onada peninsular de l’any 1950. 

Sobre la suposada foto de l’OVNI de Manises

Aquest document gràfic va cobrar gran fama degut a la seua vinculació amb la suposada observació OVNI de l’11 de novembre de 1979, ocorreguda a la tripulació d’un "Caravelle" en vol entre Eivissa i Tenerife i que va precedir a un aterratge d’emergència en l’aeroport civil de Manises (València). Dies després del cas que protagonitzara el pilot Lerdo de Tejada, una fotografia absolutament falsa va saltar als mitjans de comunicació com va posar en evidència  el valencià Vicente-Juan Ballester Olmos que, tot i el seu negativisme, no es pot negar l'encert en alguns casos com el present.

El mecànic mallorquí Pep Climent Pérez va dir haver pres esta fotografia la matinada del dia 12 de novembre de 1979, diverses hores després del succés viscut pel comandant Lerdo de Tejada des del seu aparell. Els fets van ser descrits així al setmanari Sal i Pimienta (27/11/1979): «Jo estava en les muntanyes de Fornalutx, al nord de l’illa. Esperava l’aparició, perquè l’ufòleg Joan Coll, amic meu, havia estat nerviós durant tot el dia i em va dir: Tu te’n vas allí i esperes, perquè hui vindran.» Seguint el relat de Climent, a les dues i mitja de la matinada va fer ús de la seua càmera "Minolta". «Era una enorme esfera de color taronja i de dos quilòmetres de diàmetre. En el seu exterior hi havia molts punts lluminosos, que es movien insistentment. Pareixia un àtom i els seus ions. Va romandre durant molt de temps, i després es va difuminar. Les llums se’n van anar una per a cada costat. Una d’eixes llums és la que va veure el comandant Tejada».

El citat Joan Coll, autor de la predicció, amo d’un bar en Sóller, és un personatge molt conegut en els mitjans ufòfils de Mallorca. Uns anys abans va cometre una majúscula excentricitat que, excepte pel desprestigi que tals coses ocasionen a la Ufologia, diríem que va resultar còmica. Va anunciar a so de bombo i platerets -i mai millor dita- que els seus contactes extraterrestres -afirma tindre’ls de continu- li havien promès portar-lo dellà la Terra en la seua propera visita. Així, va preparar les seues maletes per a una data determinada... però la nau espacial va fallar la seua cita, per la qual cosa Coll va haver de tornar a les cerveses i els xatos. Coll - que diu haver tingut múltiples experiències de «comunicació»- no es queda curt a l’hora de fer declaracions a la Premsa: «Molt prop d’ací hi ha una base en el fons del mar. Són unes profunditats que no han pogut ser determinades, (sic). Jo sé que hi ha una base mòbil en estat gasós (sic), és com una bromera blanca.» (Lectures, 24 de novembre de 1979).

La fotografia de referència va ser publicada per primera vegada en la Premsa mallorquina el 16 de, donant-se ja com certa la seua relació amb el cas de l’avió abans citat. No obstant això, l’associació formal entre esta fotografia i l’observació premonitòria va ser establida pel periodista Juan José Benítez, el qual en un llibre que dedica monogràficament al ja mencionat «encontre» aeri sobre ell Mediterrani, la inclou com a part integrant de la fenomenologia OVNI d’aquella data. Establir semblant paral·lelisme va ser un error, com demostrarem a continuació.

En el cas del document que ens ocupa, el nostre personal examen preliminar del mateix ens va fer formar-nos la idea immediata de què allò que s’ha fotografiat es corresponia amb un simple reflex, produït pels rajos solars d’una alba o un ponent (la forta llum del fons, que sorgeix de l’horitzó, havia de ser el Sol en la seua sol ixent o el seu ocàs). Si la hipòtesi del reflex quedara substanciada, és obvi que tota declaració subsegüent relativa a l’aparició i visualització ocular de qualsevol fenomen lluminós resulta incompatible amb la realitat i queda reduïda a la categoria de falòrnia.

Perquè se’ns confirmara o negara la nostra opinió particular sobre la naturalesa de la fotografia, vam remetre una còpia de la mateixa a William Spaulding, director del Ground Saucer Watch (1), organisme nord-americà que fa ús d’ordinadors electrònics per a l’anàlisi de fotografies OVNI i que ha merescut alta credibilitat per les moltes fotos que ha desestimat com a presumptes imatges d’objectes volants no identificats i els molts trucatges que ha desvelat.

L’informe del GSW (2) va ser definitiu. Després de ressaltar que van rebre una fotografia de reproducció, deixava clar que «la fotografia, presa durant la semiobscuritat crepuscular, revela dades de primer pla i de fons, així com una imatge poc clara (inarticulate)». Els tècnics del GSW van posar en relleu l’escassetat de dades que havíem remés per a estudiar la foto; a penes vam enviar una breu descripció del que el fotògraf va declarar haver vist, la data v el lloc del cas, perquè llavors desconeixíem altres detalls que els pogueren servir d’ajuda.

A continuació segueix el cos principal de l’informe:

«Es van dur a terme els següents tipus d’anàlisi: contornejat de color, que, va projectar informació sobre densitats; digitalització; per a anàlisi de píxels o cèl·lules d’imatge; i millora de contorns, filtrat i alta resolució, per a adquisició de detalls. Es va obtindre la informació següent:

1. La fotografia no és un frau.

2. Les imatges considerades no són muntatges. No hi ha evidència de cap truc fotogràfic.

3. La imatge no identificada no representa cap defecte de revelat ni cap altra anomalia.

4. La imatge és de naturalesa tènue, no és un objecte sòlid ni una font productora de llum. La imatge és difusa.

5. La imatge no identificada no és un model suspès ni llançat a l’aire.

6. La fotografia rebuda va ser reproduïda d’algun periòdic o d’una fotografia d’acabat mat. La fotografia "A" del GSW (no reproduïda ací) mostra (3) la matriu de la impressió, que va haver de ser suprimida electrònicament, la qual cosa va fer més difícil l’avaluació (4).

7. La imatge està en el pla, de l’emulsió i no és un objecte distant. Es va arribar a esta comprovació al reconvertir digitalment les dades de la muntanya i dels núvols de la fotografia, i comparar-los amb els de la imatge no identificada. Les altres imatges de la fotografia quedaven afectades per l’atmosfera, la qual cosa confirma la seua qualitat de cossos distants

8. La imatge no identificada té totes les característiques comunes a un reflex.

9. En el cos principal de la imatge no identificada hi ha una sèrie d’imatges més brillants que, a simple vista, pareixen un grup de xicotets objectes lluminosos; estos són, definitivament, tènues i formen part del reflex principal.

10. La posició del Sol és la correcta perquè resulta un reflex en la lent (lens flare), ja que este s’alinea perfectament amb la posició del Sol darrere de la muntanya. Açò va ser verificat amb l’ús del densitòmetre digital».

F. Adrian i W. Spaulding, autors de l’anàlisi, infereixen a continuació que estàs característiques també serien assimilables a un rar fenomen atmosfèric conegut com sun dog, o subsol, que és el reflex del Sol en un núvol de cristalls de gel (5), el qual no s’assembla, en res a la «enorme esfera de color taronja» a la que es refereix José Climent; o bé un núvol de bari, núvol artificial de plasma o gas altament ionitzat que es crea en la ionosfera amb el propòsit d’investigar la formació de camps elèctrics en l’espai. No obstant això, considerant que la fotografia problema enfoca cap a l’interior de l’Illa de Mallorca i mostra, en concret, el perfil de les muntanyes de l’Ofre (1.090 metres d’altitud), la possibilitat d’una experiència d’este tipus pareix nul•la, perquè la persistència en el cel d’estos núvols alcalins haguera generat multitud d’albiraments, que no va haver-hi.

L’informe del GSW finalitza amb esta conclusió categòrica.- «Som de l’opinió que les imatges representen un reflex en la lent de la càmera», la qual cosa corrobora el nostre judici inicial.

Esta fotografia va ser presa -segons el testimoni del seu autor- en les primeres hores de la matinada. El pic de l’Ofre està situat exactament en direcció est. Això indica, en la tesi del reflex, que es va tractar d’una alba i, al mateix temps, que la dada horària donada ha de ser fala (probablement per a evitar la identificació de l’origen real de la imatge: si no existia cap font de llum natural allí, mal podria formar-se un reflex, seria l’argument fal·laç). Vam decidir aprofundir en aquest extrem i comprovar si, a eixes alçades del mes de novembre, el Sol despunta entre les muntanyes que apareixen en la foto, exactament en el lloc d’on sorgeix la lluminositat del fons.

Vam recórrer a un investigador argentí, establert en Balears, amb experiència prèvia en la desmitificació de suposades fotografies d’OVNIS, Mario Alberto Morales, a qui vam recomanar s’ubicara en el mateix lloc dels fets, en el seu aniversari, i determinara, amb idèntic enquadrament fotogràfic, si el Sol adopta en la seua eixida la mateixa posició que en la fotografia té la font de llum que, en opinió coincident del Ground Saucer Warch i de l’autor, va produir el reflex.

El nostre col·laborador no es Va limitar a això. Va entrar en l’al·lucinant entorn que rodeja al contactat Coll, un dels acòlits del qual és Climent, el fotògraf, i ens va comunicar a la fi: .«Coll té una evident ànsia de publicitat i tot pareix indicar que Climent segueix cegament les ordes de Coll» (6). Morales també ens va dir haver vist en poder de Coll diverses fotos seues d’OVNIS «on el trucatge es fa més evident, inclús pueril», i que un antic membre del grup li va confessar que la fotografia que comentem havia sigut presa uns dies abans del cas de Manises, però que es va presentar com obtinguda el dia 12 per a aprofitar-se de l’èxit periodístic d’aquell.

Mario Alberto Morales es va proposar enquestar a aquelles persones que, de forma independent, hagueren estudiat el cas. Ho va fer primer amb Lluís Aspachs, per a qui, curiosament, la forma circular que apareix en el cel en la fotografia era certament un reflex.... però provocat pel verdader OVNI que és el que genera la il·luminació de la part inferior de la foto. Més tard va conversar amb Santiago Miró, corresponsal de la revista Interviu a Palma, qui es va referir a un muntatge teixit amb fins publicitaris i econòmics. Finalment es va entrevistar amb un periodista del Diari de Mallorca, que havia investigat l’assumpte, qui es va expressar en termes semblants a Morales, mostrant-se estranyat de la importància que se li havia concedit al cas. L’enquesta dels implicats en la realització de recerques a l’entorn de la fotografia no aporta doncs resultats favorables per al «testimoni» Climent Pérez.

L’apartat experimental de la investigació de Morales es va posar en marxa el 10 de novembre de 1982, quan, carregat amb tot l’equip fotogràfic indispensable i en companyia d’un amic, Ramon Conca, va arribar a Sóller per a prendre les anhelades plaques l’endemà, des del punt exacte en què Climent havia obtingut la instantània. El problema bàsic consistia a trobar tal lloc. En l’informe que va redactar per a nosaltres posteriorment, Morales escriu. «Ens quedava el recurs d’esbrinar-ho amb el mateix Pep Climent. Fins a eixe moment, Climent havia sigut una espècie de fantasma per a mi; mai havia aconseguit parlar amb ell, i esta vegada... tampoc vaig poder fer-ho. Vaig recórrer a Coll per a buscar-lo, però este va intentar sempre despistar-me. Finalment, va ser el mateix Joan Coll qui ens va indicar l’indret des d’on s’havia pres la foto. Estava ubicat junt amb el mercat del poble, a escassos 200 metres del bar de Coll» (7).

Efectivament, des d’allí va distingir Morales perfectament la ja familiar silueta de les muntanyes que es dibuixen al fons de la fotografia de malls. En la figura, el pla de Mallorca, el detall d’on es va prendre la foto i les muntanyes que en ella es distingeixen.

Passada la nit, una inesperada circumstància meteorològica va enterbolir l’observació. els núvols. El cicle ennuvolat impedia la visibilitat propícia per a una torna de fotos adequada. Havien calculat que el Sol hauria de ser visible d’entre les muntanyes, al voltant de les 8,20 hores, però els núvols ocultaren a eixa hora tota brillantor solar. Quan, per fi, van aconseguir veure les dèbils llampades del Sol a través de la cobertura ennuvolada, este ja estava un poc elevat sobre el perfil de les muntanyes. Van continuar observant i, fotografiant els moviments següents del Sol la qual cosa els va permetre després reconstruir al revés la trajectòria solar i inferir el punt on s’inicia en eixes dates l’eixida de l’astre rei que coincideix perfectament amb la zona de la fotografia on apareix una pronunciada lluminositat, que, segons tots els indicis, va ocasionar el transparent «OVNI»!

Per tant,, s’ha comprovat clarament que el reflex va haver d’haver-se creat, donada la presència de l’estímul lluminós necessari, en aquella posició del paisatge i en aquella època. Per a Morales «no tot ha sigut un fracàs, almenys hem pogut descobrir que en el dia 11 de novembre el Sol ix exactament on es veu la font de la llum entre les dos muntanyes» (7). No és poc, amic, no és poc, podem afegir nosaltres.

Açò acaba de llevar-li tot valor al cas, converteix en falsedats les declaracions del fotògraf a la Premsa i, last but not least, demostra la tendenciositat i falta de rigor dels coneguts explotadors de la informació OVNI.

En mitjans periodístics de l’illa s’afirma que fonts militars els van informar de manera extraoficial que a Coll li van ser retornats per part de l’Exèrcit de l’Aire els negatius, que li habien sigut confiscats, amb el qualificatiu de reflex (8). Dada a confirmar, però reveladora (9).

Notes

1 Ground Saucer Watch, Inc. (GSW), 13238 N. 7th Drive, Phoenix, Arizona 85029. Director: William H. Spaulding.

2. ADRIAN, F. y SPAULDING, W. H., Mallorca, Spain, UFO Photo, Computer Photographic Analysis (Critique), comunicación personal, 1980

3. La fotografia remesa al GSW era de segona generació, açò és, procedia d’un negatiu de reproducció tret directament d’una còpia en paper original, que va facilitar al CEI de Barcelona el seu corresponsal mallorquí Lluís Aspachs i que este va obtindre del diari Última Hora.
4. En la dita ampliació computeritzada s’observa tant la naturalesa immaterial del reflex com diversos subreflexes circulars interns que, d’acord amb les lleis d’estos fenòmens òptics, s’alineen entre si i amb la font que produïx el reflex, en este cas, el Sol ixent..
5. MINNAERT, M., The Nature of Light and Colour in the Open Air, Dover Publications Inc., Nueva York, 1954.

6. MORALES, M. A., comunicación personal, 11 de abril de 1982.

7. MORALES, M. A., La fotografía de Sóller: una historia inconclusa, comunicación personal, 1983.

8. MORALES, M. A., comunicación personal, 25 de junio de 1983.

9. El autor agraeix a Pere Redon (CEI) haver facilitat la còpia de la foto de Sóller; al personal del GSW, el seu anàlisi informàtic; i a l’investigador argentí Mario Morales, les múltiples recerques fetes per nosaltres, de tanta utilitat en aquest assaig.

Extracte quasi íntegre de l’article "Un avistamiento anunciado" de l’obra de Vicente-Juan Ballester Olmos Investigación OVNI (Plaça & Janes, Barcelona, 1984, pp. 156-162).

Avions fantasma

Normalment es denomina així a un conjunt de fenòmens lluminosos i observacions de "aeroplans" que van tindre lloc durant els anys 30 sobre Escandinàvia. A l’actualitat, els ufòlegs suecs han localitzat més de 1000 informes d’estes característiques, des que John A. Keel publiqués una sèrie d’articles en la revista anglesa FSR el 1970 exposant les seves primeres investigacions respecte d’això. Suposen a més el primer exemple d’implicació oficial, perquè els observacions van ser detalladament documentats per la policia i investigadors militars i estan encara arxivats en els Arxius de Guerra d’Estocolm, a disposició de qualsevol analista seriós.

El desembre de 1933, només 8 anys després que el comandant Byrd realitzés el primer vol sobre el Pol Nord (8/5/1926), van començar a arribar des de la frontera entre Noruega i Suècia pròxima al paral·lel 66 un creixent nombre d’informes sobre "avions fantasma". Aviat relats semblants es van estendre per tot el nord de Suècia, Noruega i Finlàndia. Generalment es mencionaven estranys fenòmens lluminosos -comportant-se com a aeroplans-, encara que també observacions properes d’avions amb comportaments anòmals: vols a baixa altura sense direcció concreta, en plena nit o enmig de fortes tempestats. En aquell moment es va sospitar dels russos (l’aviació del qual era pràcticament inexistent) però alguns historiadors posteriors han parlat de missions secretes d’entrenament procedents de l’Alemanya nazi, encara sota la prohibició establida en el Tractat de Versalles de tenir aviació militar. De totes maneres, aquestes teories no pareixen explicar tota la complexitat d’allò que s’ha ocorregut, considerant la tecnologia de l’època en els països circumdants i les grans distàncies a cobrir. Des de llavors, els casos de "avions fantasma" han passat a un segon pla davant de la proliferació d’observacions de platets voladors, encara que continuen apareixent com en el cas dels avions antipluja que van arribar al parlament català.

Basat en el "Diccionario temático de Ufología" de la Fundació Anomalia, Santander 1997.

Els coets fantasmes

Terme amb què els estudiosos del fenomen OVNI es refereixen a una sèrie de fenòmens estranys observats en els cels d’Europa, just després de la Segona Guerra Mundial, durant 1946. Aquesta onada suposa el verdader inici de l’era moderna d’activitat OVNI, que seguiria el 1947, ja sobre Estats Units, amb el famós cas de Kenneth Arnold.

Es va iniciar al Febrer de 1946 sobre Finlàndia amb una "activitat meteòrica poc habitual" però va acabar estenent-se per tota Escandinàvia. Aviat els diaris van encunyar el terme "coets fantasma" per a explicar aquest meteors en forma de míssil. Conforme augmentava el nombre de casos, s’acreixien les sospites que pogués tractar-se de proves de coets realitzades per la Unió Soviètica sobre el Bàltic. El 9 de juliol van arribar a comptabilitzar-se fins a 250 observacions en tota Suècia (entre ells l’única foto coneguda) del que sembla haver sigut (amb la perspectiva dels anys passats) un rar exemple de bòlid diürn.

Tal allau va motivar la creació de la primera comissió oficial establerta en el món per a investigar aquest tipus de fenòmens. A pesar dels mitjans empleats va resultar impossible arribar a cap conclusió; ni tan sols el 19 de juliol quan un d’aquets "coets" es va estavellar en el llac Kölmjärv (a més de 700 km de la possible base de llançaments russa més pròxima, sent el màxim abast de les V-2 alemanyes uns 370 Km). Després de dragar el llac no es va trobar res. Les observacions van continuar (incloent alguns possibles observacions de radar) fins a aconseguir més de 1.600 informes, degudament conservats per a la posteritat en els Arxius de Guerra d’Estocolm.

Conforme avançava l’estiu, estos fenòmens van semblar anar desplaçant-se cap al sud, i així el setembre es van divulgar observacions de fenòmens semblants a Suïssa, Bèlgica i inclús Portugal, Grècia i fins a l’Índia.

Els ufòlegs han rebut aquests informes anteriors 1947 com a prova evident que els platets voladors no eren una simple moda americana impulsada per la por al comunisme i la bomba atòmica. Segons aquesta argumentació, els visitants alienígenes s’adaptarien en cada moment a les formes i característiques de l’època. Des dels escuts ardents dels romans, passant per les naus aèries del canvi de segle, els avions fantasma de la dècada de 1930, els coets fantasma de 1946 i fins als platets volants de 1947 d’ara en endavant.

Basat en el "Diccionario temático de Ufología" de la Fundació Anomalia, Santander 1997.

Ovnis al Pení

Mai no he arribat a saber quant hi havia de cert en la història que fa molts anys em va explicar un suboficial de l´exèrcit de l´aire. Cantàvem plegats les excel·lències del cel de l´Empordà. Ell, amb avantatge, hi afegia que de nit la millor vista era des del cim del Pení. L´hauria d´haver enregistrat. L´home es desfeia amb adjectius i noms d´estels, descrivia el cosmos, es gronxava en les constel·lacions, batejava els astres, inventava l´infinit... Fitava el cel i jo el mirava a ell. Tot d´una, li vaig preguntar: "I no has vist mai cap ovni?"La seva resposta és el que no he arribat a contrastar com mana el bon periodisme. El militar baixà de sobte de la volta celestial i sotjant la meva ànsia gairebé insolent em digué: "No ho saps pas, noi. Hi ha nits que veiem coses que els aparells no capten. D´altres nits, els radars indiquen presències més o menys pròximes... imperceptibles als nostres ulls". Un calfred em va recórrer. L´home no semblava parlar de broma. Quasi diria que m´estava confiant un secret classificat. Després d´uns segons de silenci, quan vaig haver processat i traduït aquella informació al llenguatge col·loquial, em va dir que sí, que ho havia entès bé. Certes nits, esguardant el cel, es veien llumetes movent-se prou a la vora com per ser interceptades, i a les pantalles no s´hi reflectia res. En altres ocasions, saltava l´alarma per un puntet que per força havia de sobrevolar la vertical de la serra de Verdera. Els monitors ho indicaven clarament, però a l´intempèrie no s´observava cap cos estrany.

Penso amb aquesta història ara que ja és notícia que les boles del Pení un dia d´aquests desapareixeran. Serà, segurament, un acte de justícia amb la natura. Tanmateix, com ha passat amb tants altres elements postissos que gloriosament hem enderrocat -des de les antenes de Pals fins al fals far de cap de Creus-, alguna cosa íntima de la nostra vivència lligada al paisatge també deixarà d´existir. Per això mateix, per gravar -aquesta vegada sí- aquest sentiment intransferible, penso acceptar la invitació pública i pujar al Pení abans no desmantellin aquelles boletes que de lluny semblen petitones. Amb una mica de sort comprovaré que l´extraterrestre sóc jo.

Francesc Cruanyes. Emporda.Info, 26 de març de 2008

Espanya va desclassificar l´última dècada els informes sobre albiraments d´ovnis

Espanya va desclassificar entre 1992 i 1997 un total de 75 expedients sobre albiraments de fenòmens estranys, registrats des de 1962 i que ocupen 1.900 pàgines, en les quals es recull un total de 97 successos diferents, entre els quals figuren casos similars al donat a conèixer la setmana passada a Regne Unit. Segons van confirmar fonts militars, una vegada desclassificats per l'Exèrcit de l'Aire, aquests expedients van ser traslladats per a la seva consulta a la Biblioteca del Quarter General de l'Exèrcit de l'Aire i ara es troben a l'Arxiu Històric de l'Exèrcit de l'Aire, a Villaviciosa de Odón (Madrid).
Entre aquests documents, figuren casos d'albiraments d'ovnis (objecte volador no identificat) per part de pilots de vols comercials i militars o de de capitans de naus, semblants al cas donat a conèixer al Regne Unit en el qual un avió d'Alitalia gairebé xoca amb un OVNI el 1991.
El procés de desclassificació espanyol va començar quan el maig de 1991 la Secció de Seguretat de Vol, responsable de la custòdia d'aquests arxius, va remetre un escrit intern dirigit al general a càrrec de la Divisió d'Operacions de l'Exèrcit de l'Aire, que proposava la seva desclassificació. Ja el 14 de març de 1992, la Junta de Caps d'Estat Major va acordar rebaixar el nivell de classificació i deixar la decisió de desclassificar en mans del cap de l'estat Major de l'Aire.
Finalment, el setembre de 1992 es van desclassificar els primers expedients ovni del Ministeri de Defensa. La tasca va ser encomanada al tinent coronel d'Estat Major Ángel Bastida i va ser conclosa pel tinent coronel Enrique Rocamora el 1996.

Albiraments el 1974
En un informe oficial militar de 84 pàgines es detalla que la nit del 24 de novembre 1974 es van succeir diversos albiraments que van començar a les 19.30 hores a l'illa de Gran Canària, quan un tinent coronel de l'Exèrcit de l'Aire i la seva filla circulaven per una carretera i van veure una llum blanca i brillant al cel que deixava una curta estela. Aquesta es desplaçava a gran velocitat i pocs segons després va desaparèixer.
Segons relata l'investigador especialitzat en aquests fenòmens Vicente Juan Ballester, només 15 minuts més tard, un avió Fokker-27 d'Iberia s'enlairava de Tenerife amb destinació a Las Palmas de Gran Canaria. La nit era clara i l'avió sobrevolava uns estrats ennuvolats quan ascendia a nivell de vol de 2.100 metres. Llavors els pilots van veure, just davant d'ells, una llum potent que semblava trobar-se a uns 300 metres per damunt d'ells i que s'acostava en direcció contrària al llarg d'un corredor habitualment utilitzat pel trànsit aeri regular de Las Palmas.
Al contactar amb la torre de control, no existia cap registre que pogués fer pensar que la llum vista pogués ser d'un altre avió. Tot i que des de la torre no s'havia registrat cap llum, la tripulació va seguir veient la intensa llum davant seu.

Empordà.info. 27 d'octubre de 2008